EL DIA ABANS – ELS PREPARATIUS
Em sona el despertador ... les 9 del matí. Com tota la setmana, he dormit fatal. Ja porto massa dies despertant-me a mitja nit pensant en la cursa, això no pot ser, he d’aconseguir relaxar-me ...
Son les 10, agafo el CheckList i repasso fil parranda tot el que m’he d’emportar cap a l’Ampolla, Tot Ok! Carrego el cotxe i marxo cap a Sabadell a recollir l’Aleix. I cap a l’Ampolla que falta gent!
Un cop a l’Ampolla, anem directament a La Barraca, un xiringuito-restaurant on unes rumaneses (pffff! Pa morirseeeee!) ens serveixen un arros negre per flipar! Encara que posats a triar, sense dubte em quedo amb les cambreres ... jejeje!
Ja amb la panxa plena, pillem el cotxe i marxem a buscar el camping on haviem llogat un bungalow ... Joer! Vaya llits! 1’90 x 70 cms ... xddddd! Si em passaré la nit caient del llit!!! La cosa promet, pero que hi farem. Intenetem instal·lar-nos lo mes comodement possible i esperem que arribin els meus pares, que els havia enredat per que em fessin els habituallaments lliures de la cursa! Ells arriben a les 18h aixi que l’Aleix i jo enfilem cap a l’Ajuntament de l’Ampolla, on es farà el biefring i l’entrega de dorsals.
Tots alla reunits, jo ja no se ni com seure, estic perdut. L’Aleix al meu costat flipant amb lo nervios que estic, una mica mes enllà, l’Oriol Penyaroja encara maleint la mala sort del hotel que li havia tocat ... i jo perdent el cul de mala manera per no perdre’m res del que allà estava passant. Intentant reconeixer algun dels compis del foro de Triatló ... aixo es la bomba! Al final, quan comencen a donar els dorsals, començo a posar cares al que fins ara havien estat, tan sols, direccions de correu electronic ... Jon Arnedo, Enric Boldú, el crack Joan Marc Fons, Lluís Florensa, Jesus Andreu (Pecident de la Fede) ...
Sortim tots d’alla, jo amb 5 o 6 posters de la cursa, no fos cas que l’acabi, i no en tingui cap, i quedem per anar a sopar amb tota la colla de triatletes del C.N.Barcelona, l’Alex Claraso, i l’Oriol. Sopar facil, pasta i pizza ... el temps no dona per mes i tots marxem cap a mumir, demà ha de ser un gran dia!
Arribem al Bungalow, preparem les coses per l’endema, mentre els meus pares sembla que ja dormen. Preparo una bossa amb un parell de bidons i unes barretes i marxo a dormir. Son les 11 i ens em de llevar a les 5. L’Aleix se’l veu tranquil, jo en canvi ... estic fatalissim! Com si tingues que trencar aigues, igual! Buffff! bufffff!
DIA ‘D’ – LAS CARTAS ESTAN HECHADAS
Tiiiit Tiiiiit Tiiiiiit!!!! Les 5 del matí. És la cruel realitat del despertador ... avui mes que mai he dormit fatal ... putu llit! 3 cops de cap contra la pared. Sort que el tinc dur que sino ... en fi, "animos i al toro", em foto de peus i vaig cap al menjador a pillarme un plat de pasta amb xampinyons que ma mare habia deixat prepart el dia anterior ... l’Aleix em segueix rollo zombie! Vaya careto xdddd!
Em sona el despertador ... les 9 del matí. Com tota la setmana, he dormit fatal. Ja porto massa dies despertant-me a mitja nit pensant en la cursa, això no pot ser, he d’aconseguir relaxar-me ...
Son les 10, agafo el CheckList i repasso fil parranda tot el que m’he d’emportar cap a l’Ampolla, Tot Ok! Carrego el cotxe i marxo cap a Sabadell a recollir l’Aleix. I cap a l’Ampolla que falta gent!
Un cop a l’Ampolla, anem directament a La Barraca, un xiringuito-restaurant on unes rumaneses (pffff! Pa morirseeeee!) ens serveixen un arros negre per flipar! Encara que posats a triar, sense dubte em quedo amb les cambreres ... jejeje!
Ja amb la panxa plena, pillem el cotxe i marxem a buscar el camping on haviem llogat un bungalow ... Joer! Vaya llits! 1’90 x 70 cms ... xddddd! Si em passaré la nit caient del llit!!! La cosa promet, pero que hi farem. Intenetem instal·lar-nos lo mes comodement possible i esperem que arribin els meus pares, que els havia enredat per que em fessin els habituallaments lliures de la cursa! Ells arriben a les 18h aixi que l’Aleix i jo enfilem cap a l’Ajuntament de l’Ampolla, on es farà el biefring i l’entrega de dorsals.
Tots alla reunits, jo ja no se ni com seure, estic perdut. L’Aleix al meu costat flipant amb lo nervios que estic, una mica mes enllà, l’Oriol Penyaroja encara maleint la mala sort del hotel que li havia tocat ... i jo perdent el cul de mala manera per no perdre’m res del que allà estava passant. Intentant reconeixer algun dels compis del foro de Triatló ... aixo es la bomba! Al final, quan comencen a donar els dorsals, començo a posar cares al que fins ara havien estat, tan sols, direccions de correu electronic ... Jon Arnedo, Enric Boldú, el crack Joan Marc Fons, Lluís Florensa, Jesus Andreu (Pecident de la Fede) ...
Sortim tots d’alla, jo amb 5 o 6 posters de la cursa, no fos cas que l’acabi, i no en tingui cap, i quedem per anar a sopar amb tota la colla de triatletes del C.N.Barcelona, l’Alex Claraso, i l’Oriol. Sopar facil, pasta i pizza ... el temps no dona per mes i tots marxem cap a mumir, demà ha de ser un gran dia!
Arribem al Bungalow, preparem les coses per l’endema, mentre els meus pares sembla que ja dormen. Preparo una bossa amb un parell de bidons i unes barretes i marxo a dormir. Son les 11 i ens em de llevar a les 5. L’Aleix se’l veu tranquil, jo en canvi ... estic fatalissim! Com si tingues que trencar aigues, igual! Buffff! bufffff!
DIA ‘D’ – LAS CARTAS ESTAN HECHADAS
Tiiiit Tiiiiit Tiiiiiit!!!! Les 5 del matí. És la cruel realitat del despertador ... avui mes que mai he dormit fatal ... putu llit! 3 cops de cap contra la pared. Sort que el tinc dur que sino ... en fi, "animos i al toro", em foto de peus i vaig cap al menjador a pillarme un plat de pasta amb xampinyons que ma mare habia deixat prepart el dia anterior ... l’Aleix em segueix rollo zombie! Vaya careto xdddd!
No he cagat, putadon putadon!!!
Acabem de jalar, ens vestim i amb els nervis a flor de pell, carreguem els trastos dins el cotxe
i marxem cap al port de l’Ampolla on la organitzacio ha montat els boxes de la cursa.
Encara que som pocs, i son les 6 del matí, l’ambient de cursa es palpa al Port Nautic. La gent comença a entrar les bosses - amb la roba que farà servir durant el sector de la bici i la marató - i les bicis. Vaya pepinos que porta la penya, Cervelo’s, GT’s, Specialized’s Tarmac, amb llantes lenticulars, de pals ... cullons quin nivell de material que hi ha. Be, no em capfico, entro la meva bici al box corresponent, deixo on toca les bosses amb la roba i les wambes i vaig cap al cotxe a posar-me el tritraje i el neopre. S’acosten les 7 i encara no m’he canviat ...
L’Aleix i jo ens envaselinem tot el cos - pq sino el traje de neopre ens solla, les mariconades les deixarem per un altre dia -, ens posem els neoprens, i tot xino xano marxem cap a la sortida de la cursa, que està a uns 100 mts dels boxes.
Encara que som pocs, i son les 6 del matí, l’ambient de cursa es palpa al Port Nautic. La gent comença a entrar les bosses - amb la roba que farà servir durant el sector de la bici i la marató - i les bicis. Vaya pepinos que porta la penya, Cervelo’s, GT’s, Specialized’s Tarmac, amb llantes lenticulars, de pals ... cullons quin nivell de material que hi ha. Be, no em capfico, entro la meva bici al box corresponent, deixo on toca les bosses amb la roba i les wambes i vaig cap al cotxe a posar-me el tritraje i el neopre. S’acosten les 7 i encara no m’he canviat ...
L’Aleix i jo ens envaselinem tot el cos - pq sino el traje de neopre ens solla, les mariconades les deixarem per un altre dia -, ens posem els neoprens, i tot xino xano marxem cap a la sortida de la cursa, que està a uns 100 mts dels boxes.
M’apreta tot, em sembla que em cago! O no, ja no se que sento ... sclar, son els putus nervis! A veure si encara em cagararé a mitja natació??? Ai mare ...
Patapammmmmmmmmmm!!!!
Oeeeeeeeeeeee! Tots a sak a l’aiguaaaaaaaa!!!!
Encara que som pocs, la linia de sortida no es molt ample per lo que durant els 100 primers metres, uns pujem sobre els altres, i algun cop que altre ens emportem a la cara, pero be, res que no es pugi aguantar.
A la que sortim del port, la cosa estranquilitza i ja es pot nedar tranquilament. El primer moment d’estress ja l’em passat, ara a lo meu, nadar fàcil, comode ... i sobretot keL NEDA RECTE SI-US-PLAU!!!
La Natació es feia fora l’espigó del port de l’Ampolla i era un circuit format per 3 boies que feien un traiangle, al qual s’havien de donar tres voltes. La 2na boia esta a prendre pel cul ... en fi! Paciencia.
Mira que ens ho havien dit al Briefing eh? Les referencies nedant son: La Cupula de la disco Mediterrania, i l’edifici alt que hi ha al port (l’únic edifici alt que hi ha a l’Ampolla). Jo com sempre ni putu cas, i a la primera volta de la natació ja em despisto (com que no se nedar recta ...) i res tu ... cap a Mallorca! Sort que hi ha una barca de la organització que m’alerta i rectifico sense haver perdut gaire temps ... els 150 mts de propina em sembla que no me’ls treu ningú.
Ara si, agafant les dues referencies, acabo les tres voltes sense problemes, i arribo a boxes amb 58’ i 37 de la Gral.
Oeeeeeeeeeeee! Tots a sak a l’aiguaaaaaaaa!!!!
Encara que som pocs, la linia de sortida no es molt ample per lo que durant els 100 primers metres, uns pujem sobre els altres, i algun cop que altre ens emportem a la cara, pero be, res que no es pugi aguantar.
A la que sortim del port, la cosa estranquilitza i ja es pot nedar tranquilament. El primer moment d’estress ja l’em passat, ara a lo meu, nadar fàcil, comode ... i sobretot keL NEDA RECTE SI-US-PLAU!!!
La Natació es feia fora l’espigó del port de l’Ampolla i era un circuit format per 3 boies que feien un traiangle, al qual s’havien de donar tres voltes. La 2na boia esta a prendre pel cul ... en fi! Paciencia.
Mira que ens ho havien dit al Briefing eh? Les referencies nedant son: La Cupula de la disco Mediterrania, i l’edifici alt que hi ha al port (l’únic edifici alt que hi ha a l’Ampolla). Jo com sempre ni putu cas, i a la primera volta de la natació ja em despisto (com que no se nedar recta ...) i res tu ... cap a Mallorca! Sort que hi ha una barca de la organització que m’alerta i rectifico sense haver perdut gaire temps ... els 150 mts de propina em sembla que no me’ls treu ningú.
Ara si, agafant les dues referencies, acabo les tres voltes sense problemes, i arribo a boxes amb 58’ i 37 de la Gral.
Tiempazo ... aquí algú s’ha colat amb la distancia o les corrents, que es notaven, eren fortetes.
Surto de l’aigua mig corrent mig caminant, em trec el neopre sota les dutxes –Joer, s’esta puta mare aquí sota ... - i vaig corrent cap a les bosses. Agafo la blanca on hi tinc la roba de ciclisme. Em calço les sabatilles, agafo el casc les ulleres, els guants i ... pfff! Ara m’estic pixant ... xddddd! Pq no soc dona que sino … em baixa la regla I tot!
M’acabo de vestir I li demano a un voluntari que m’indiqui on hi ha el lavabo mes proper. Surto del bany – amb una cara satisfaccio que ni el millor dels polvos... jejeje! – i enfilo a buscar la bici.
Pujo a la bici, em queden per devant minim 5h 30’, 180 km o sigui que paciencia ... anava pensant amb el que em deia l’Aleix - començar suau, incrementant el ritme per fer la 3 volta a tope i la 4 i 5 tornant a baixar el ritme – quan miro el contaquilometres i vaig a 39 km/h ...
M’acabo de vestir I li demano a un voluntari que m’indiqui on hi ha el lavabo mes proper. Surto del bany – amb una cara satisfaccio que ni el millor dels polvos... jejeje! – i enfilo a buscar la bici.
Pujo a la bici, em queden per devant minim 5h 30’, 180 km o sigui que paciencia ... anava pensant amb el que em deia l’Aleix - començar suau, incrementant el ritme per fer la 3 volta a tope i la 4 i 5 tornant a baixar el ritme – quan miro el contaquilometres i vaig a 39 km/h ...
Cullons, avui amb la bici volarem, saps que, apreta a veure que passa!!!!
El primer tram del circuit l’asfalt no es mlt bo, pero anant acoplat, amb la cadencia de cames que porto i el fet de que el circuit es completament pla, et deixes portar i el ritme es acollonant. Vaig vigilant el pulsometre, no podem passar de les 150 ppm. Anem passant pels arrossas del Delta direcció la població de Deltebre i adelantant algun que altre triatleta. L’asfalt canvia per complet a la que arribes a la cruïlla de Deltebre i enfiles cap a Amposta. És acollonant i passes de 37 – 39 km/h a 43 – 45 km/h, rodant super comode.
keL relaxa’t que aixo es molt llarg, et queda una marato i tot aixo ho pagaras!!
A mesura que em vaig apropant al gir de 180º, començo a veure com per l’altre carrill els primers classificats ja tornen direccio l’Ampolla. En Jose Luis Cano va com un tiro, i encara que a la primera volta deu anar el 6é, es posarà lider al sector de la bici ... segur! Una mica per devant seu tb va l’Oriol Penyaroja recuperant posicions.
Tic flipant, això es una cursa de llarga durada i joder, la penya va a rebentar ...
Tic flipant, això es una cursa de llarga durada i joder, la penya va a rebentar ...
Cullons quina cara de patiment que fot la penya de tornada cap a l’Ampolla, si es roda de conya ... deuen anar petats. Encara recuperaré unes bones posicions.
Arribo al gir de 180º situat ben al mig de la carretera que va d’Amposta a Deltebre, allà tb hi ha un xiringuito on l’organització et dona platans, aigua, barretes ... de moment no necessito res, vaig sobrat amb tot el que m’havia enportat en la transició.
Mitja volta i ..... JODEEEEERRRRR! Quin vent xdddddd! Ara entenc la cara de patiment dels altres, ara entenc pq anava a 44 km/h. Abans, l’aire de cul, ara de cara i passo d’anar a sak a que m’adalantin els cargols. Miro el Pulsometre i m’esgarrifo, vaig a 24 km/h. Això serà una penitencia!
Faig els 17 km que em queden per arribar al punt inicial del circuit de la bici amb mes pena que gloria. Intento anar acoplat tota la estona per ser el mes aerodinamic possible, pero la mitja passa de 36 Km/h a 31,5 Km/h, tot pel putu vent.
Mitja volta i ..... JODEEEEERRRRR! Quin vent xdddddd! Ara entenc la cara de patiment dels altres, ara entenc pq anava a 44 km/h. Abans, l’aire de cul, ara de cara i passo d’anar a sak a que m’adalantin els cargols. Miro el Pulsometre i m’esgarrifo, vaig a 24 km/h. Això serà una penitencia!
Faig els 17 km que em queden per arribar al punt inicial del circuit de la bici amb mes pena que gloria. Intento anar acoplat tota la estona per ser el mes aerodinamic possible, pero la mitja passa de 36 Km/h a 31,5 Km/h, tot pel putu vent.
Va keL tranquis, a ritme i sense perdre el cap, ves menjant i bebent que vas guai!
La segona vegada que arribo al punt incial del circuit em trobo els meus pares a l’habituallament lliure, quina ilu ... jejeje! Veig que han portat la bossa amb les potingues pero com que de moment no necessito res, els saludo, els hi dic que tot Ok, mitja volta i cap Amposta volant amb l’aire de cul ...
De les 5 voltes, la 4ª es la que s’em fa mes dura, es quan pica mes el vent de cara a la tornada, però be, ja queda poquet, una ultima volta i els 180 km hauran caigut en 5h 40’ a una mitja de 31,4 km/h. Sino hagues fet vent ...
La última volta, no se si per l’emoció de saber que ja havia cobert mes de la meitat de la cursa, se’m fa molt ràpida. L’anada, com sempre amb el vent picant de cul i la tornada, el vent de cara no era tan fort com a les altres voltes. Tot i que les cames no son les del començament, marco un bon parcial. Passo pel punt d’avituallament lliure on fins ara els meus pares aguantaven estoicament la calorada que queia, pobres! però aquest cop ja no he de fer mitja volta, ara ja enfilo cap a boxes.
De les 5 voltes, la 4ª es la que s’em fa mes dura, es quan pica mes el vent de cara a la tornada, però be, ja queda poquet, una ultima volta i els 180 km hauran caigut en 5h 40’ a una mitja de 31,4 km/h. Sino hagues fet vent ...
La última volta, no se si per l’emoció de saber que ja havia cobert mes de la meitat de la cursa, se’m fa molt ràpida. L’anada, com sempre amb el vent picant de cul i la tornada, el vent de cara no era tan fort com a les altres voltes. Tot i que les cames no son les del començament, marco un bon parcial. Passo pel punt d’avituallament lliure on fins ara els meus pares aguantaven estoicament la calorada que queia, pobres! però aquest cop ja no he de fer mitja volta, ara ja enfilo cap a boxes.
Vaya putada, l’Aleix ha plegat, que li ha passat? Jodeeer!
A la alçada de La Barraca (el bar de les Rumanes ... quines tetas! Xddddd!) i mentre estic a mig cami de Boxes, em trobo a l’Aleix sota un pi. Se m’encongeix el cor veure que ha plegat. Li foto un crit i em semblo entendre que no s’ha trovat bé. Quina putada, amb la ilu que ens feia ser Finishers als dos ... en fi, jo segueixo endavant.
Ja vec boxes, per fi, l’arc, les bicis ... començo a frenar. Un voluntari surt al meu pas i em diu que baixi de la bicicleta. Jo obeixo. Estic nervios, i atabalat. Començo a correr cap a boxes i ja quan anava a entrar, el voluntari m’avisa de que aquell corredor no es el d’entrada. Freno, derrapo, mig caic ... res, que quasi m’estampo! Això de correr amb les cales té mes perill. Em recupero, agafo la bici amb decisió, i quan tot just entro per l’arc, sento com l’speaker diu: ‘Entra Miquel Buguña del Club Triatlo Manresa a fer al 2ona transicio’ ... se’m negen els ulls.
Ja vec boxes, per fi, l’arc, les bicis ... començo a frenar. Un voluntari surt al meu pas i em diu que baixi de la bicicleta. Jo obeixo. Estic nervios, i atabalat. Començo a correr cap a boxes i ja quan anava a entrar, el voluntari m’avisa de que aquell corredor no es el d’entrada. Freno, derrapo, mig caic ... res, que quasi m’estampo! Això de correr amb les cales té mes perill. Em recupero, agafo la bici amb decisió, i quan tot just entro per l’arc, sento com l’speaker diu: ‘Entra Miquel Buguña del Club Triatlo Manresa a fer al 2ona transicio’ ... se’m negen els ulls.
Vinga Miquel ho estas fent de Puta Mare
Bufff! Quin cúmul de sensacions i emocions! Jo no stic preparat per tot això (al final li tindré que donar raò al Lluis quan diu que soc un putu sensible!), i mes quan de cop sento als amics de St Feliu que, ja amb la panxa plena, havien vingut a veure la resta de la cursa. No saben la ilu que em va fer veure’ls allà.
Quin estrés xddddd! A dins a Boxes, tot em supera, els colegues preguntant-me com estava (fet una coca !), els meus pares per allà controlant i fent fotos, jo decidint si m’emportava l’MP3 per correr … de cop tot, va passa a un segon terme. ON ESTÀ EL LAVABOOOOO !
Bé, soc un home nou, encara que no tinc molt bones sensacions estomacals, pero si plego no serà per això. Surto de Boxes, a per la Marato! A veure qui pot mes!
AUTOMOTIVACIO I CONVICIO: JO SE QUE PUC ...
Enfilo el tram d’enllaç que em portarà a un circuit al que se li donaran 3 voltes de 13’5 km. Em poso a correr a ritme molt tranquilet, molt suau.
Quin estrés xddddd! A dins a Boxes, tot em supera, els colegues preguntant-me com estava (fet una coca !), els meus pares per allà controlant i fent fotos, jo decidint si m’emportava l’MP3 per correr … de cop tot, va passa a un segon terme. ON ESTÀ EL LAVABOOOOO !
Bé, soc un home nou, encara que no tinc molt bones sensacions estomacals, pero si plego no serà per això. Surto de Boxes, a per la Marato! A veure qui pot mes!
AUTOMOTIVACIO I CONVICIO: JO SE QUE PUC ...
Enfilo el tram d’enllaç que em portarà a un circuit al que se li donaran 3 voltes de 13’5 km. Em poso a correr a ritme molt tranquilet, molt suau.
keL, aquest any només has corregut 150 km ens els ultims 4 mesos. O sigui que tranquil, agafa-t’ho amb molta calma, els dos sabem que pots fer-ho! Xino – xano i sobretot, el mes important ... NO ET PARIS.
De cop, un INCONDICIONAL se’m posa a correr al costat ...
- Ets el keL?
- Si, tu ets el Pep
- Si, va tiu que vas molt bé ...
Per fi conec al pajarú aquest. Vaya tela de tio, vaya crack! No ens ho em passat be ni res al foro de triatló dient animalades de l’alçada del campanar. Em fa 4 fotos i em deixa pq va cap a Boxes! Jo segueixo a la meva, na fent, al meu ritme, sense estresar-me. De moment les sensacions de cames, cadera i genoll son bones ... El genoll em fa estar una mica negitos, pero espero que aguanti ... si-us-plau!
El tram d’enllaç em fa passar altre cop per devant de La Barraca (aisssss la Micaela que bona està ...) i allà em trobo a l’Aleix que, ja que no havia pogut acabar, decideix acompanyar-me en bici al tros de la Marato.
Enfilem cap als arrosas del Delta, son les 14 encara no i fot un calor de la ostia. La tactica que havia fet servir per la bici no varia a la Marató. Beure a tots els avituallaments un parell de glops, algun power gel, i si es pot, menjar algo (això últim al final no ho aconsegueixo). Anem corrent tranquilament, crec que dec anar a 5’45’’ el km, l’Aleix per fer-me companyia em va parlant, pero a mesura que passen els km, cada vegada em costa mes gesticular per poder parlar. Estic cansat, pero les cames segueixen el seu curs, intento obviar les sensacions que tinc de cintura en avall i no capficar-me en el cansament muscular ...
Arribem al punt de retorn de la primera volta. Allà m’espera un home sentat sota un parasols. Em dona la primera de tres gomes que hauré d’aconseguir per ser un Finisher IRONMAN. La primera es de color blanc. Mitja volta, i cap a la Barraca on segur que m’esperen els meus pares.
La primera volta l’acabo decentment, l’Aleix no deixa de repetirme que vaig molt be. De moment les sensacions son bones, pero encara queden dues voltes. Devant el bar de les rumanes hi ha els meus pares, els pobres pateixen ...
- Ets el keL?
- Si, tu ets el Pep
- Si, va tiu que vas molt bé ...
Per fi conec al pajarú aquest. Vaya tela de tio, vaya crack! No ens ho em passat be ni res al foro de triatló dient animalades de l’alçada del campanar. Em fa 4 fotos i em deixa pq va cap a Boxes! Jo segueixo a la meva, na fent, al meu ritme, sense estresar-me. De moment les sensacions de cames, cadera i genoll son bones ... El genoll em fa estar una mica negitos, pero espero que aguanti ... si-us-plau!
El tram d’enllaç em fa passar altre cop per devant de La Barraca (aisssss la Micaela que bona està ...) i allà em trobo a l’Aleix que, ja que no havia pogut acabar, decideix acompanyar-me en bici al tros de la Marato.
Enfilem cap als arrosas del Delta, son les 14 encara no i fot un calor de la ostia. La tactica que havia fet servir per la bici no varia a la Marató. Beure a tots els avituallaments un parell de glops, algun power gel, i si es pot, menjar algo (això últim al final no ho aconsegueixo). Anem corrent tranquilament, crec que dec anar a 5’45’’ el km, l’Aleix per fer-me companyia em va parlant, pero a mesura que passen els km, cada vegada em costa mes gesticular per poder parlar. Estic cansat, pero les cames segueixen el seu curs, intento obviar les sensacions que tinc de cintura en avall i no capficar-me en el cansament muscular ...
Arribem al punt de retorn de la primera volta. Allà m’espera un home sentat sota un parasols. Em dona la primera de tres gomes que hauré d’aconseguir per ser un Finisher IRONMAN. La primera es de color blanc. Mitja volta, i cap a la Barraca on segur que m’esperen els meus pares.
La primera volta l’acabo decentment, l’Aleix no deixa de repetirme que vaig molt be. De moment les sensacions son bones, pero encara queden dues voltes. Devant el bar de les rumanes hi ha els meus pares, els pobres pateixen ...
- Miquel, vols dir que no en tens prou? El cor t’enganya eh?
- Papa, per dir això millor que no diguis res...
Començo la segona volta, vaig a buscar la goma blava, amb les mateixes sensacions que havia començat la primera. Ritme suau, entre correr i trotar ... na fent, com dirien al poble. Els Km van passant, i cada vegada la fatiga es va fent evident, pero aguanto ... no he estat entrenant com un burru per deixar-ho a les primeres de canvi. Aquí em vingut a patir, jo no plego!
Torno a veure l’home del parasol, se’m tornen a negar els ulls. Ja tinc la goma blava al canell, al costat de la blanca ...
La tornada de la 2ona volta se’m comença a fer pesada. Em bullen els peus, em fa mal tot, estic cansat … aquesta es la paraula ... CANSAT!
En certa manera, me n’alegro que l’Aleix no hagi acabat, la seva companyia està essent fonamental per anar aguantant km rera km aquest suplici.
Arribo a la carretera, em queden apenas 1 km per arribar al punt de retorn. A l’esquerra hi ha un "tenderete" amb aigua, coca cola, aquarius ... i unes nenes. Avui haurien d’estar prohibides, cullons que una mica mes i mi quedo ... allà de palique vull dir eh? Jejeje!
Arribant al punt de retorn, em comença a fer mal el genoll. Afluixo el ritme i començo a caminar ràpid ... per sobre de tot, no parar. Veig ma mare que ens va seguint amb el cotxe i se’m tornen a negar els ulls ... joder! Estic tan fluix que m’emociona qualsevol cosa.
Punt de retorn. Mitja volta, em falta una goma, la vermella. Anem a per ella!!!!
La tercera volta es fa agonica. Ja nomes les ganes de acabar essent un Finisher, fan que segueixi endavant. Aquest cop l’Aleix ha deixat la bici per acompanyar-me corrent (això es un dir pq porto un bon tros caminant, ràpid, pero caminant).
El sol es de justicia, i tot i que vaig parant als avituallaments per veure algo, el meu cos arriba a un punt que sembla que no assimila res. Ni l’aigua, ni els PowerGels ni res ... em sembla que estic passant el famos "MURO" tb conegut com "El Hombre del Mazo".
Torno a veure l’home del parasol, se’m tornen a negar els ulls. Ja tinc la goma blava al canell, al costat de la blanca ...
La tornada de la 2ona volta se’m comença a fer pesada. Em bullen els peus, em fa mal tot, estic cansat … aquesta es la paraula ... CANSAT!
En certa manera, me n’alegro que l’Aleix no hagi acabat, la seva companyia està essent fonamental per anar aguantant km rera km aquest suplici.
Arribo a la carretera, em queden apenas 1 km per arribar al punt de retorn. A l’esquerra hi ha un "tenderete" amb aigua, coca cola, aquarius ... i unes nenes. Avui haurien d’estar prohibides, cullons que una mica mes i mi quedo ... allà de palique vull dir eh? Jejeje!
Arribant al punt de retorn, em comença a fer mal el genoll. Afluixo el ritme i començo a caminar ràpid ... per sobre de tot, no parar. Veig ma mare que ens va seguint amb el cotxe i se’m tornen a negar els ulls ... joder! Estic tan fluix que m’emociona qualsevol cosa.
Punt de retorn. Mitja volta, em falta una goma, la vermella. Anem a per ella!!!!
La tercera volta es fa agonica. Ja nomes les ganes de acabar essent un Finisher, fan que segueixi endavant. Aquest cop l’Aleix ha deixat la bici per acompanyar-me corrent (això es un dir pq porto un bon tros caminant, ràpid, pero caminant).
El sol es de justicia, i tot i que vaig parant als avituallaments per veure algo, el meu cos arriba a un punt que sembla que no assimila res. Ni l’aigua, ni els PowerGels ni res ... em sembla que estic passant el famos "MURO" tb conegut com "El Hombre del Mazo".
Vinga keL, estas a mes de la meitat, a la última volta. Estas bé, cansat pero bé. Tu i jo, nomes tu i jo, sabem el que hem passat i el que hem tingut que aguantar per estar aquí ... tu pots fer-ho! és mes, et sobren cullons per fer-ho!
De tant en tant, intento correr, pero aguanto 500 mts com a molt ... això s’esta fent durissim, el fisic aguanta pq el tarro de moment no falla, i que segueixi igual.
Arribem a un dels habituallaments, paro a posar-me gel a la gorra per refrescar la closca i al incorporar-me ... se m’envà el cap. Mare de Deu com estic.
Per fi, ja veig el del parasols, el de la goma. De cop, m’animo, deixo de caminar i em poso a correr. Pero tot es un miratge, pq a mig fer tinc que tornar a caminar, el meu cos ja no dona per mes.
Recullo la goma vermella, i us asseguro que no ploro pq no liquids per les llagrimes ... Això ja esta, queden els ultims 7km. Com si la goma vermella tingues efectes recuperants, de cop em trobo ple de força i energia. Em poso a correr. Excepte algun tros en el que camini, el 90% de la tornada la faig corrent. No se d’on em surt ara la força, si de la gometa (ja me la podien haver donat abans) o del cor ... quines ganes que tinc d’arribar.
Miro el rellotge, tinc 40’ de marge per baixar de les 12h. No m’ho crec ni jo! M’emociono i fins i tot li faig un canvi de ritme a l’Aleix que li costa seguir-me (el que ha de fer x moivar-me). Ja veig la Mediterranea, ja arribo, que no m’ho crec ...
Surtim del Delta corrent, ma mare, com abans m’espera a la sortida del parc natural, somrient, i fent-me el signe de "Molt be" . Em sembla que esta contenta de veritat, veu que aquest patiment s’acaba ... jejeje! Li dic que vagi cap a Boxes, em queda l’ultim km i mig. Per fi!
Veig com ma mare pare el cotxe carrega a mon pare I marxen cap a boxes. Aquest útim tram el faig sol. Una pujadeta, una baixadeta … I la meta!
Mentre vaig arribant, intento anar recordant tot el que he fet durant els ultims 6 mesos per gaudir del mment que m’esepra a meta. S’em tornen a negar els ull, 4 llagrimes em cauen galta avall.
Ja veig l’arc ... m’eixugo els ulls, i cap dins ...
"Arriba el dorsal numero 25, Miquel Buguñà del Club Triatlo Manresa"
Si la gometa vermella habia tingut efectes recuperants, passar sota l’arc de meta i sentir com l’speaker cridava el meu nom, fa brollar dins meu sensacions brutals ... llagrimes que intento eixugar amb els dits als ulls ... necessito estar amb els meus, amb els meus pares, amb l’Aleix (nomes puc tenir paraules d’agraïment cap a ell, sense ell ...), amb els meus amics (gracies per haver vingut) ... sense cap dubte, un moment per compartir! Per fi, un Finisher IronMan! Veus keL com podies!!! I ara que? Que em de fer ...?
Arribem a un dels habituallaments, paro a posar-me gel a la gorra per refrescar la closca i al incorporar-me ... se m’envà el cap. Mare de Deu com estic.
Per fi, ja veig el del parasols, el de la goma. De cop, m’animo, deixo de caminar i em poso a correr. Pero tot es un miratge, pq a mig fer tinc que tornar a caminar, el meu cos ja no dona per mes.
Recullo la goma vermella, i us asseguro que no ploro pq no liquids per les llagrimes ... Això ja esta, queden els ultims 7km. Com si la goma vermella tingues efectes recuperants, de cop em trobo ple de força i energia. Em poso a correr. Excepte algun tros en el que camini, el 90% de la tornada la faig corrent. No se d’on em surt ara la força, si de la gometa (ja me la podien haver donat abans) o del cor ... quines ganes que tinc d’arribar.
Miro el rellotge, tinc 40’ de marge per baixar de les 12h. No m’ho crec ni jo! M’emociono i fins i tot li faig un canvi de ritme a l’Aleix que li costa seguir-me (el que ha de fer x moivar-me). Ja veig la Mediterranea, ja arribo, que no m’ho crec ...
Surtim del Delta corrent, ma mare, com abans m’espera a la sortida del parc natural, somrient, i fent-me el signe de "Molt be" . Em sembla que esta contenta de veritat, veu que aquest patiment s’acaba ... jejeje! Li dic que vagi cap a Boxes, em queda l’ultim km i mig. Per fi!
Veig com ma mare pare el cotxe carrega a mon pare I marxen cap a boxes. Aquest útim tram el faig sol. Una pujadeta, una baixadeta … I la meta!
Mentre vaig arribant, intento anar recordant tot el que he fet durant els ultims 6 mesos per gaudir del mment que m’esepra a meta. S’em tornen a negar els ull, 4 llagrimes em cauen galta avall.
Ja veig l’arc ... m’eixugo els ulls, i cap dins ...
"Arriba el dorsal numero 25, Miquel Buguñà del Club Triatlo Manresa"
Si la gometa vermella habia tingut efectes recuperants, passar sota l’arc de meta i sentir com l’speaker cridava el meu nom, fa brollar dins meu sensacions brutals ... llagrimes que intento eixugar amb els dits als ulls ... necessito estar amb els meus, amb els meus pares, amb l’Aleix (nomes puc tenir paraules d’agraïment cap a ell, sense ell ...), amb els meus amics (gracies per haver vingut) ... sense cap dubte, un moment per compartir! Per fi, un Finisher IronMan! Veus keL com podies!!! I ara que? Que em de fer ...?
Doncs veueta meva, l’any que ve cap a l’IRONCAT i si molt m’apures, un vitget a l’IronMan de Frankfurt, no estaria malament, que et sembla?
Em sembla, perfecte!
Fins aviat!!!!!!
keL
keL
No hay comentarios:
Publicar un comentario